Sona que sona

Quan sentim una llengua, podem identificar ràpidament si ens és coneguda o no. Fins i tot encara que no puguem distingir clarament les paraules. Per què? Ho havies pensat alguna volta? Bingo! Per la manera com sona. O explicat d'una altra manera: per la fonètica i l'accent. L'accent és eixa tonada peculiar que observem en una llengua i que és tan difícil d'imitar quan no som parlants nadius. Bé, alguns l'imiten molt bé després de tres dies... Però, vaja, no és la regla general. En canvi, la fonètica és la manera de pronunciar els sons d'una llengua. I per a parlar amb naturalitat convé saber pronunciar tots els sons correctament. Una cosa bastant més senzilla que l'accent. 


-Sí, profe! Però és més important tindre un vocabulari correcte, saber conjugar els verbs, conéixer les estructures sintàctiques, tindre una conversa fluida, etc.
-Ep! Com diu, jove? Tot això és important. I també la fonètica. Per exemple, un parlant que no faça en valencià el so de la ll final, de la s sonora o les vocals obertes, serà identificat ràpidament com una persona que no parla valencià. 


Si encara no t'ho creus, para l'orella a este text.



En quina llengua penses que estava escrit? No, no era castellà. Simplement era un text valencià llegit sense els sons més típics del valencià: les vocals obertes, les esses sonores i la ll a final de paraula. T'assegure que és de veres. Comprova-ho:

Recuperada la memòria, la senyora assegurava que no era possible. Aquell final... Recordava una casa, una sala fantasmagòrica i aquella hora negra i tenebrosa. Recordava la cara, el dolor, la xica immòbil, la indecorosa boca alegre pintada de rosa. I pròxima a la xica, la botella tirada. Una amiga confirmava que era una història impossible i borrascosa, un amor de novel·la barata passada de moda. Ja no. El final era de novel·la negra i tertúlia televisiva.

Ara escolta el text llegit amb tots els sons genuïns del valencià.

Encara penses que la fonètica no és important?